El neorealisme italià

Capítol 920. En la Itàlia de després de la Segona Guerra Mundial,
un país empobrit i en runes, va sorgir una de les expressions
artístiques més importants de la història del cinema. Era una nova
manera d'entendre quin tipus d'històries s'havien d'explicar
mitjançant una càmera, un nou tipus de cinema més moral que
estètic, compromès amb la realitat, rodat en escenaris naturals,
amb equips de llum i de so molt precaris, i sovint amb actors no
professionals. Aquest moviment, que va néixer de manera no
planejada al voltant d'un nucli ampli de guionistes i cineastes,
era el neorealisme italià. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté,
historiador, i Àngel Quintana, catedràtic d'Història i Teoria del
Cinema de la Universitat de Girona i degà de la Facultat de Lletres
de la Universitat de Girona.