La dissidència a la Catalunya del segle XVIII

Capítol 1049. Al llarg del segle XVIII, un cop consumada la derrota
a la Guerra de Successió, Catalunya va mantenir la dissidència i la
protesta com a eines fonamentals per intentar impulsar els canvis
polítics que es creien necessaris. Encara que els grups dirigents
s'acomodessin al règim borbònic, les denúncies per part dels gremis
de les pràctiques abusives de l'absolutisme, així com els memorials
reivindicatius i els projectes de reforma, van ser constants durant
tots aquells anys, en una època en què Catalunya, menys submisa i
conformista del que s'ha dit tradicionalment, buscava alternatives
vàlides de govern i no perdia de vista les llibertats arrabassades
el 1714. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Joaquim
Albareda, catedràtic d'Història Moderna a la Universitat Pompeu
Fabra. És autor de "Vençuda però no submisa. La Catalunya del segle
XVIII", d'Edicions 62.